Ja fa dies que vaig acabar la novel•la de Jaume Cabré, "Jo confesso". Haig de confessar que la vaig llegir amb l'ànim dividit. Avances la llarguíssima història i amb sensacions oposades, tant agafes el llibre amb la curiositat de saber què passarà, com et vénen ganes de deixar-lo, tot preguntant-te si val la pena empassar-te tantes pàgines d'una obra bona, però que no et sembla genial. I a aquest dubte  s'afegeix la dificultat per seguir el fil, no perquè hi apareguin molts personatges -com sol passar en les també llarguíssimes novel•les russes- sinó perquè la narració fa molts salts, sobtats, sense avisar ni insinuar-los, ni que fos introduint-los en un paràgraf separat per un punt i apart. Sense més ni mé...   Els canvis de lloc, de personatges i de temps també es produeixen en el subjecte narratiu, s'està parlant "d'ell" i repentinament es converteix en un "jo".

La curiositat la provoca l'argument, vols saber com es desenvoluparan les diferents situacions per les que passa el protagonista, que es presenten com un puzle, les peces del qual van encaixant de mica en mica. I la curiositat se't desperta, també, perquè en succeir la història en diferents temps i èpoques, s'obren finestres  a uns mons intrigants, com la vida dels monjos de l'Edat Mitjana, que comences a conèixer quan la novel•la et trasllada al conegut monestir avui ruïnós de Sant Pere de Burgal, dependent del de Gerri de la Sal, o perquè el fil narratiu et porta al món de la màfia que trafica en obres d'art, o perquè l'acció passa en un camp d'extermini.

Certament, l'autor ha estat ambiciós i ha volgut fer una novel•la que toqui els mals i els problemes més sobresortints del món d'avui, lligant-los, al mateix temps, als grans problemes de sempre. El ressò que desperta en els lectors és l'ham que et fa seguir, però tens la impressió que no hi entres a fons, sinó que et quedes, només, amb pinzellades.

El llibre està ben escrit, és àgil i efectiu, amb passatges emotius i descripcions precises i riques, encara que ja cap al final, per retratar el món jove empra un llenguatge que trobo més  propi d'un reportatge periodístic que d'una obra literària.. I, igual que he dit de la narració argumental, dic del contingut de les idees: en els diàlegs del protagonista amb el seu amic, o amb el seus pare i mare, o entre els monjos i els capitostos nazis... es toquen molts temes com el de l'amistat, el de Déu i el Mal al món, la religió, el sexe, la  soledat, la vocació, que t'enganxen; però saben a poc.

¿N'aconsellaria la lectura? No sabria què contestar. Llegeixo en algun diari opinions que diuen que els ha interessat molt, fins al punt de saber-los greu que la lectura s'acabi. Però per mi és un llibre excessiu. 

Amb tot, vull dir que dir que els elogis que el llibre i l'autor han rebut són aclaparadors. Copio, com a testimoni, una valoració del crític literari Joan Josep Isern; "A 'Jo confesso' assistim a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel•lència". Heus ací el resum que fa del contingut: "Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja...- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història".