Res de l’altre món

Fa uns dies tot sopant amb uns amics algú va fer esment de les Benaventurances. En el nostre món això gairebé sona com alguna cosa de l’altre. Mentre tornava en la calma de la nit, que sovint convida a la reflexió, em va venir el ressò d’aquelles sentències que contraposen l’ara i aquí amb un demà i un més enllà, aquell del poeta: “més enllà veig el cel i les estrelles...”

La contraposició entre el trist destí humà i el contrari, diví o utòpic, ve de lluny. Ja Homer a la vida de l’home moridor, desgraciat, que plora, que endura treballs, oposa l’Olimp dels déus immortals, feliços, sempre rients, entre festins i diversions. És un món inaccessible a l’home que un cop mort s’encamina al fred regne de les ombres, a l’Hades. En canvi en les Benaventurances hi ha la promesa d’una existència feliç després, que també trobem en altres filosofies i religions amb diferents registres.

Els que vivim a l’Europa del nostre segle oscil·lem entre el “Cuán largo me lo fiáis” del Tenorio i l’interrogant escanyat maragallià: “Si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucâ’ls cercant un altre com?” Només que no es tracta ni de cel ni de muntanyes ni d’estrelles, sinó del cotxe flamant,de la caseta o el viatge, la fama o l’èxit, diner i poder.

I ara que entre els drets constitucionals hi figura el del benestar, el dret a la felicitat, s’han desfermat les enquestes sobre aquest punt, moltes de caràcter econòmic, amb resultats que aboquen a la perplexitat: els països més rics no són pas els més feliços, els diners no donen la felicitat. Ja m’imagino l’afegitó: “però hi ajuden”.

Ara que l’afirmació de feliços per als pobres, per als qui ploren, per als que passen fam i set/ tenen fam de justícia ( segons la versió que agafem), per als pacífics...en la nostra societat ningú no la subscriuria. És clar que es tracta d’una compensació per un demà, però un demà que la nostra mentalitat racionalista, escèptica o agnòstica difícilment pot imaginar. La veritat és que el qui s’hi apuntés estaria directament exposat a rebre totes les clatellades.

No obstant això, llegint alguns ensenyaments de Sòcrates recollits pels seus deixebles hi he trobat algunes coincidències: El filòsof es considera ric en la seva pobresa. El més ric és aquell que menys necessitats té; això equivaldria a ser pobre en l’esperit. Potser no és encertat de portar una vida estressada, escarrassar-se per tenir més i més béns per tenir més i més diners per a cobrir unes necessitats i plaers que no donen la felicitat. Sòcrates  a un xicot que es queixava de la temperatura de l’aigua li remarca que a ell li és més difícil d’acontentar-se que als seus servents i als malalts. Xenofont xifra el plaer de menjar i beure no pas en l’exquisidesa de les viandes i begudes sinó en la set i la fam d’acord amb la línia de l’ensenyament del seu mestre per qui la temperància permet de gaudir del plaer de satisfer les necessitats corporals i intel·lectuals. I la humilitat, quina altra cosa és sinó aquell coneix-te a tu mateix, que ell aconsellava i que tants fracassos podria estalviar? Els nets de cor del sermó evangèlic podrien ser els lliures d’enveja que, segons el savi, causa tanta tristesa i malestar a sí mateix i als altres. També Sòcrates defensà en tot moment la justícia i de fet fou perseguit i condemnat no per corrompre la joventut ni per motius religiosos, com consta en l’acusació, sinó per haver-se negat a col·laborar en crims polítics. Aquestes eren les lliçons i el capteniment d’aquell mestre grec, que ensenyà sense paga, honrat, filantrop i desinteressat, que visqué uns segles abans que el mestre jueu també perseguit i condemnat per les seves idees, que tenen una tonada semblant.

Pensant, doncs, en aquests plantejaments socialment tan poc correctes, vaig arribar a la conclusió que, malgrat tot, si hi adeqüéssim la nostra conducta, el nostre món podria ser tot ell més feliç. Potser sí que la felicitat no és cap cosa de l’altre món.

Secció Espai, num. 91 de Fòrum-Grama