Cap al tard de la vigília de Nadal. Amb l’Aniceta anem a peu de Guissona a Sant Guim de la Plana. És un goig caminar per aquests camins de la Segarra, aquest dia i aquesta hora. Els ametllers, les oliveres i alguna alzina “tancats” en el seu hivern. Parets i marges que s’aguanten “amb prou feines”. Uns núvols rogencs cap allà baix a la Morana i el sol a punt de pondre’s; un sol d’aquells que es poden mirar “cara a cara” i que va canviant les tonalitats del cel i del paisatge. Els camps de blat comencen a verdejar amb decisió. Ens apropem al poblet del Pessebre.
La gent comença a “fer cua”; tots ben tapats, que som on som i ja ha començat l’hivern. Baixem pels carrerons que coneixem tan bé i ens plantem a cal Serra. Fa goig saludar companys i companyes que no havíem vist des de l’any passat; somriures de complicitat. I força jovent fent de figurants, quina sort i quin motiu d’esperança! La “mestressa” reparteix túniques i vels i peücs, una vestimenta simple, senzilla, però molt d’acord amb el primer Nadal.
Cadascú va cap al seu “ofici”. Es palpa un neguit col•lectiu quan se sent la música i aquelles, ja tan “nostres”, paraules :”Benvinguts...” quan de petit mirava des de baix el pessebre... les figures a les golfes dins d’una capsa vella... record de les persones que van viure a la nostra comarca... no tot s’ha perdut en el temps.” I en aquesta edició s’hi afegia: “Ha tornat la pau al poble... ara brilla un nou estel...”
Enguany torno a fer d’espardenyer. Immòbil, tranquil... prenc el gest més escaient i gaudeixo de debò del que represento, una petita part d’aquest ”immens, intens” Pessebre, que des de fa 29 anys es va repetint! Passes silencioses i comentaris de la gent que passa, que mira i admira tots els racons. Sento el fred als dits de les mans, però pot més l’encís i la fascinació del moment.
Quan s’acaba, noto la satisfacció en les cares dels amics... Era veritat que “... no tot s’ha perdut en el temps”. I ara toca aquella rutina tan agradable... el foc, les torrades; les de sempre, pa amb oli. I aquest any... quina alegria entrar de nou al “local”! Aquell escalf tan proper, tan acollidor, tan de casa!
A fora, el cel és fosc, negra nit. M’ha semblat contemplar molts més estels, i més brillants, amb més lluentor, més seductors. I, recordant el “Petit Príncep”, crec que he vist “un nou estel que brillava”, segur que era el del Xavier.
Tot plegat és com el ressò de la nova Pau, del nou Nadal, que ha arribat a Sant Guim de la Plana!
