(una crítica no pura, però amb raons, del discurs de Mario Vargas Llosa davant l’Acadèmia Sueca)
Sé que aquesta és una agosarada proposta, que m’ha permès llegir els discursos fets, en rebre el Nobel, per Mario Vargas Llosa (2010), Pablo Neruda (1971) i Gabriel García Márquez (1982). Això, com no podia ser d’un altra manera, m’ha enriquit personalment. No pretenc fer una critica literària, segurament ningú no dubta de la vàlua literària del premiat, però si que he trobat interessant, atesa la importància de l’escenari i del moment, llegir els pensaments del premiat i comparar-los amb els de Neruda i García Márquez.
Jo, americà
Vargas Llosa desprèn tot l’aroma d’un emigrant no pas casual, ni tampoc obligat, no es a la seva arribada a Europa un perseguit, un exiliat. És un d’aquells llatinoamericans que per trobar la identitat no excaven en les terres inhòspites i ermes de l’altiplà, on va néixer, dels cims dels Nevados, del volcà Misti, guardià i amenaçador de la seva ciutat natal, Arequipa, o es deixa endur pels ulls dels còndors o la perseverança de les poblacions quítxues, sinó que posa distància i s’apropa com reanimació de pertinença a les elits culturals d’Europa. Llavors no deu ser pas una casualitat que en els primers paràgrafs del discurs ja comenci un viatge geogràficament literari cap els clàssics europeus, i aquí és on es pot començar a desfer la distinció en l’arrel vital. Es explícita la següent frase “lo que más le agradezco a Francia sea el descubrimiento de América Latina”. No deixa de sorprendre que en aquest discurs fet al desembre de 2010 diu” desde hace dos siglos la emancipación de los indígenas es una responsabilidad exclusivamente nuestra y la hemos incumplido. Ella sigue siendo una asignatura pendiente en toda América Latina. No hay una sola excepción a este oprobio y vergüenza”,que demostra un absolut desconeixement del fet que a Ecuador, a Brasil, a Paraguai, i sobretot a Bolívia aquesta emancipació s’està iniciant.
García Márquez, Gabo, fa un altre viatge, un viatge sentimental al cor del continent, a l’Amèrica de la fantasia i de la llegenda, de la mitologia dels primers europeus que van arribar, a la recerca de El Dorado, La Font de la Eterna Joventut, un viatge que l’estableix des dels habitants, des del que Galeano diria las venes obertes, amb la nuesa i crueltat dels fets, des del coneixement del patiment de la opressió de las dictadures i del imperialisme. Hi ha una connexió entre els discursos de Vargas Llosa i Gabo, la crueltat i l’horror que van establir els conqueridors espanyols, però que també es va mantenir per part d’algunes de les elits poderoses que van aconseguir la independència, Santana a Mèxic, Maximiliano a El Salvador, entre d’altres, transcendeix els llibres, i García Marquez assumeix com un reconeixement de l’Acadèmia Sueca a aquesta realitat i als resistents.
Neruda, el discurs de 1971 l’inicia, com si del primer poema de Canto General es tractés, enmig de la natura, voluptuosa i a la vegada amenaçant, explica una travessa creuant els Andes, en sentit contrari al que va fer el Che Guevara, on cada pas s’endinsa més en la soledat i l’allunya de Xile, on és fugitiu, arrel de la promulgació de la Llei Maleïda el 3 de Setembre de 1.948 que persegueix als militants del Partit Comunista Xilè. Per Neruda l’escriptor ha d'omplir les immensitats del continent americà, amb un compromís de mirada crítica i d’evocació del passat com un somni a reprendre i a la vegada amb un sentit útil vers el present i el futur.
Ideologia, concepte de llibertat
Neruda i Gabo, no tenen cap necessitat d’esmentar la ideologia que defensen, doncs en les seves paraules, van sorgint totes i cadascuna de las raons per una societat igualitària i socialista, l’explotació de camperols i treballadors, la usurpació de la riquesa, el valor de la col·lectivitat. Garcia Marquez es demana que espera que el Nobel sigui el reconeixement a aquest camí reivindicatiu i de la consciencia social.Gabo sol·licita una visió americana per la interpretació de la realitat americana, demana que no es vegin las revolucions i les lluites guerrilleres com a dirigides des de Moscou, que s’entenguin des d’una resposta als crims, a les desaparicions, a les violacions dels règims totalitaris, que amb foc i sang van trencar les esperances, com Salvador Allende, «president prometeic». Es pregunta perqué la originalitat l’exploració de nous camins son ben vistos des del Nord en la literatura i no així en las expectatives de canvi social
Vargas Llosa, ho fa des d’una visió occidental, no és un fet aleatori que en el discurs es defineixi una tendència política democrácia lliberal, que per ell significa el respecte als drets humans, la tolerancia....No és sinó part de l’estructura sobre la qual basa la repetitiva justificació, com si certs aspectes no anessin amb ell, com si la història i els fets no passessin, com el fet de dir que havia estat marxista, però com si d’un pecat de joventut es tractés, com quan en parla de democràcies pallasses, en referir-se a Nicaragua i Bolívia, on tots sabem que hi ha presidents electes democràticament, i que, sobretot a Bolívia, aquest procés democratitzador ha reduït la pobresa, l’analfabetisme, es un procés que esta posant les bases d’un repartiment més just de la riquesa. Per un altra banda, la seva vara de mesurar, mesura igual a la República Dominicana, el Brasil, l’Uruguai, Xile, Colòmbia, Amèrica Central, sense fer cap referència a les violacions de drets i llibertats a Colòmbia, la fam a la República Dominicana, que ha suposat una onada emigratòria, o alguns governs hereus del terror paramilitar a Amèrica Central, per no esmentar el cop d’estat a Hondures, per cert totes aquests situacions avalades i gens qüestionades pels líders de la “democrácia lliberal”, els Estats Units, on una corrent interna que va guanyant pes es el “tea party”, defensors de la llibertat econòmica, no pas de la llibertat social.
Las referències despectives que fa Vargas Llosa als processos de Cuba i Veneçuela, sense esmentar els processos electorals e interns d’aquests països o la democràcia i justícia social que han assolit en comparació amb algunes de les democràcies lliberals que esmenta.
Neruda, a més del compromís afegeix un deure, una missió, i que aquesta era partidària pertànyer al poble organitzat al on deuen ser-hi tots els escriptors llatinoamericans per aconseguir que aquells que no saben llegir ni escriure, trobin la dignitat per fer-los persones integrals. La lluita i l’esperança son prioritàries però també la negació a formar part d’un passat de saqueig dels pobles americans.” Yo escogí el difícil camino de una responsabilidad compartida y, antes de reiterar la adoración hacia el individuo como sol central del sistema, preferí entregar con humildad mi servicio a un considerable ejército que a trechos puede equivocarse, pero que camina sin descanso y avanza cada día”
Si Vargas Llosa elimina i no deixa espai en les seves paraules per cap de les temptatives, victorioses o derrotades, d’emancipació, ni pel patiment dels pobles, Neruda i Gabo es reconeixen en ells.
Nacionalisme
Un dels punts de més controvèrsia, i que va generar més atenció per part dels mitjans de comunicació, gens estrany, atès que en general es va moure en termes conservadors i d’acceptació de les elits del govern mundial, va ser els termes en què tracta els nacionalismes, al meu entendre que exposa des d’un simplisme molt bàsic. Confronta nacionalisme, sense fer referència i definir nació, amb patriotisme, el nacionalisme com a causa de guerres i morts, de conflictes, i el patriotisme com a valor positiu de pertinença. La dificultat de separar ambdós termes fa que Vargas Llosa, una vegada més es justifiqués amb els més poderosos. És cert que una de les raons que van provocar la I Guerra Mundial era les tensions nacionalistes als Balcans, però no és menys cert que sense un component nacionalista no es podia entendre les revolucions emancipadores del Vietnam, Haití o Angola, per donar alguns exemples. I tampoc no es podria parlar d’un cert patriotisme sense citar el patriotisme dels Estats Units, que esdevé imperialista, intervencionista, sobretot amb Amèrica Llatina, cristal·litzada amb la doctrina Monroe, «Amèrica per als americans», i en què en el museu de la Revolució a La Havana exposa la voladura del Maine com el primer acte d’aquest tipus. El patriotisme també és darrere d’ideologies feixistes, com el nazisme o el fascio italià, per afegir més confusió també hi han patriotes nacionalistes. Però centrats en l’Estat espanyol i amb la controvèrsia originada, el senyor Vargas Llosa (hores d’ara marquès), elogia l’obertura i l’ambient literari de Barcelona, que sense citar-ho podem entendre com el de la gauche divine, molt lligat a la lluita contra el franquisme. Una qüestió que llavors no és pas aliena és l’existència d’una cultura i llengua comuna, que el franquisme va perseguir. I tampoc és pot oblidar que diverses organitzacions d’esquerra, eren representatives de tots/es els treballadors/es de Catalunya, provinents de tot l’Estat, que reivindicaven: Amnistia, Llibertat i Estatut d’Autonomia. I que aquests elements també fossin part d’aquesta lluita. Un règim franquista que amb el lema «Una, Grande y Libre» no feia sinó desenvolupar una ideologia patriòtica, rescatant mites com el de la reconquesta o el nacionalcatolicisme. És a dir, el senyor Vargas Llosa en la seva estada a Barcelona als anys 70 no va entendre res, però sembla que avui segueix sense entendre-ho.
Creació literària
La lectura i l’aprenentatge, la constància son les fonts de les que beu Vargas Llosa per iniciar la creació literària, i de molts escriptors referents, La literatura es un pont que estableix sincretisme culturals més enllà de les divisions o creences religioses.
Per Neruda, la creació literària és fruit de la observació de la terra i l’anima, de la natura i del home i d’aquest aprenentatge sorgeix la consciencia, la pèrdua de la individualitat, és un pas per sortir de la soledat, de la incomunicació i la entrega de la obra a la col·lectivitat, amb la metàfora del forner, que cou el pa per a la comunitat. Recollint versos de Rimbaud “Al amanecer, armados de una ardiente paciencia entraremos en las espléndidas ciudades” i declamat com una esperança vers la humanitat, per arribar a un destí comú. El poeta no es un deu, no és un ésser superior no es superior als homes que fan d’altres oficis.
Garcia Marquez, es pregunta que es el que sustenta la seva obra, i vol creure que es la poesia, i que es per això que l’Acadèmia s’ha fixat en ella, una poesia
Solipsisme
En el discurs fa referència al Solipsisme, exposa el dubte si no era un luxe solipsista escriure a un país amb pocs lectors i tants pobres, la cultura era un privilegi. Com si no hi hagués cultura en l’altipla, en els camperols, en les expressions d’ofrenes als Apus, com si cada pam de terra erma de Perú, no fos cultura, com si la música, i allò que es pot usar com arma llancívola, el folklore, no fos cultura. Desfà aquest interrogant apel·lant a la literatura com inspiradora d’anhels i desitjos que s’ha de desenvolupar sigui quina sigui la realitat del país. En altre paràgraf, diu explícitament, “que si no salía del Perú sólo sería un seudo escritor de días domingos y feriados”.
És un orgullós ciutadà del món, que mai s’ha sentit estranger arreu, es des d’aquesta visió, d’abraçar-se al status quo mundial, de justificacions de no intervencions, de deixar a Amèrica sola davant un destí incert, de no moure’s per no provocar canvis, on Vargas Llosa dona voltes en tot el discurs, un discurs complaent amb els pensaments més reaccionaris del continent Amèrica.
Tierra mía sin nombre, sin América,
estambre equinoccial, lanza de púrpura,
tu aroma me trepó por raíces
hasta la copa que bebía, hasta la más delgada
palabra aún no nacida de mi boca.
Amor america. Canto General.(P.Neruda)
Àrticle publicat originalment a la revista “Nou Treball” Febrer 2011
