Com ja és habitual en els nostres debats, uns dies abans de la xerrada, membres del Casal del Mestre, Centre Excursionista Puigcastellar i Fòrum-Grama ens vam reunir al CEP,per donar una ullada a la situació en què es troba la nostra ciutat, respecte del tema del debat. També com solem fer hi vam convidar una trentena de persones, amb un èxit ben migrat, però afortunadament, vam comptar amb persones del Centre de Normalització Lingüística l'Heura i amb la presència de l'Albert Fabà, conferenciant elegit per desenrotllar el debat d'avui.El tema, tal com anuncia la tarja-invitació respon al títol de La llengua catalana, element cohesionador. Com va apuntar acertadament un dels presents, la frase podria escriure’s acabada amb un interrogant, o deixar-la simplement com un anunciat per obrir el debat: la llengua catalana ¿exerceix a Santa Coloma una funció cohesionadora? I, donant un pas més enllà, ¿l'ha d'exercir?
I
La resposta en una primera fase de la conversa responia a una apreciació personal de cadascú dels assistents a la trobada; com va precisar un company, parlem a partir de la nostra percepció de la realitat, basant-nos més en la nostra experiència i que no pas en un estudi d'unes dades objectives, que és el que esperem que ens ofereixi l'Albert Fabà.
Repassant les diverses onades immigratòries, des de la que va venir abans de la guerra civil fins a la d’ara, ens semblava poder afirmar que quan els nouvinguts han estat poc nombrosos -com va ser els anys 20 i 30-, les persones s'integren amb facilitat i adopten la llengua catalana.
En canvi, quan l'onada d'immigrants és massiva, com va passar els anys 60-70, l'assimilació lingüística costa de produir-se i la llengua de la societat receptora fins es converteix en una barrera. Per als espanyols vinguts aquells anys ni políticament ni gairebé socialment se sentien obligats a aprendre el català. I els prejudicis de ser a Espanya els ho posava encara més difícil. Es trobaven a Espanya on la llengua de tots els espanyols és el castellà. De fer, per a molts el català és una llengua subsidiària i, transcorreguts molts anys, nombroses famílies mantenen el castellà com l’idioma habitual, si no exclusiu. Cal constatar el pes que tenen la cultura i la llengua dels pares sobre els infants. Anys enrere això era inqüestionable però en els joves d’avui, aquest impacte familiar s’ha trencat pel pes més gran de l’àmbit social on els joves es mouen, que ha deixat de ser català.
A aquest respecte constatem l'efecte enormement positiu que ha tingut l'opció de la Generalitat en el món de l’ensenyament de la immersió lingüística. Es pot dir que avui els nens i nenes escolaritzats en l’escola pública entenen el català i el poden parlar, un fet que introdueix la percepció del català en les seves respectives famílies, cosa que s'ha viscut amb els immigrants dels anys 60 i es viu actualment amb els immigrants d'avui.
L’alta valoració del treball a les escoles va ser compartida per tots els presents a la reunió dels qui dissenyàvem la diagnosi. Però referida principalment a anys anteriors perquè avui, segons que opinaren en especial els qui exerceixen de mestres, es constata que la immersió només és real dins de l'aula però no al pati, on l'idioma és el castellà. També es va dir que en el professorat condeix un cert desànim i que l'Ajuntament ha experimentat una involució, com si hagués optat pel bilingüisme. Com a element negatiu s’ha d’afegir que la immersió lingüística no s’ha seguit en la secundària i això repercuteix negativament en els alumnes de primària.
En referir-nos a la immigració actual, tot i veure que per l’elevat nombre amb què s’ha produït i per la llunyania dels seus parlars, respecte de la nostra llengua, n’augmenta les dificultats de cara a l’aprenentatge, vam subratllar com un aspecte positiu que en no sentir-se espanyols no tenen el prejudici que ja s’ha citat, parlant dels immigrants dels anys 60-70. Els assistents de l’Heura van donar fe de l’interès d’aprendre el català que tenen els nous veïns vinguts de fora. Fins i tot els sud-americans, en contra del que alguns dels presents opinàvem, i van desmentir, així mateix, que els xinesos hi tinguin poc interès.
L'Albert Fabà va remarcar el pes que té la demografia en la salut de les llengües. I va recordar que Catalunya sempre s'ha caracteritzat per ser terra de migracions, però que els efectes no són els mateixos quan la proporció és d’1 a 9 que quan és de6 a 4.
Vistes les dificultats i considerant que les llengües són instruments per facilitar la comunicació, i atenent que aquí hi ha molts idiomes, va sorgir la pregunta de si es pot parlar de la llengua catalana com a element cohesionador, si més no, com l’eix principal entorn del qual s’hagi de treballar la cohesió de la nostra societat.
Amb aquesta pregunta entràvem a l'aspecte més ideològic del tema.
II
Vam plantejar-nos si els fets -en el nostre cas les migracions- són asèptics, o si la seva evolució i efectes no prenen direccions diferents, d'acord com es tracten. Un exemple molt proper, ja mencionat, ha estat la política d'immersió lingüística, i, en una direcció semblant, es va recordar la política dels governs d’Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Holanda... que requereixen als immigrants el coneixement de la llengua del país. En oposició d’aquesta política es va recordar la que practica el PP al País Valencià, o el Partit dels Socialistes al País Basc.
La resposta a la pregunta de si la llengua catalana a Catalunya ha de convertir-se en l’eix de la cohesió social va ser majoritàriament positiva. La raó principal és que és la llengua pròpia del país, en el sentit que és l’expressió natural de la cultura del país. I es va dir que en uns temps en què la globalització mundial és un fet, també ho és el sorgiment de la recerca de les diferents identitats, en un procés que alguns sociòlegs han batejat amb el nom de la localització global.
En l’ordre pràctic es va parlar de coses negatives com el costum dels catalanoparlants de dirigir-se als forasters en castellà, o de passar-se de seguida al castellà amb interlocutors castellanoparlants. També s’assenyalà que la militància lingüística és fatigant. I que la resposta més important ha de ser la de les institucions, per tal que la cultura i la llengua catalanes es facin atractives per la seva excel·lència.
La conclusió de tot plegat és que el país té la voluntat de fer de la llengua l'element vertebrador i cohesionador de les diferents maneres de ser dels catalans. Una cohesió que es realitza al llarg de tota la vida a través d'una multitud de factors --com la utilització dels serveis que ofereix la societat, les relacions humanes, el gaudi del paisatge, el folklore, les festes i els costums...—i que arriba al nivell més profund quan el qui ve a viure a Catalunya fa seva la llengua.
Santa Coloma de Gramenet, 8 de Juny de 2011. Casal de Joves Masfonollar
Grup DEBATS 2011
