Poder parlar de la cultura a Santa Coloma és tot un repte. Cal primer abans que res, emmarcar l’àmbit del que podem parlar, hem de ser modestos i no parlar des d’un tot uniformitzador i del tot inapropiat de la realitat complexa de la nostra ciutat. Així que em centraré a intentar explicar com s’expressa la cultura a Santa Coloma i en quatre àmbits que em semblen fonamentals: la cultura material, la cultura tradicional, la cultura dels diferents origens, i la cultura creativa.
Caldrà primer que entenguem l’evolució de la nostra ciutat que a grans trets voldria sintetitzar de forma clara. Proposo doncs una data d’inauguració, el 1915, perquè el 1915 i no el 1965, preguntareu molts. Molt senzill, és l’any de la construcció de l’Esglèsia Major. Ras i curt, la esglèsia de referència del poble de Santa Coloma passa de ser la parròquia de Sant Josep Oriol a l’Esglèsia Major. Aquesta és la demostració del primer canvi important a Santa Coloma. Canvia l’orientació del poble que deixa de mirar al riu i mira a la muntanya, que aviat anirà convivint amb els estiuejants de Barcelona i rodalies, amb la incipient indústria del poble: la fàbrica de Can Baró. I passarà de ser un poble exclussivament pagès a ser un poble d’economia diversificada.
Aquest primer canvi el veurem reflectit en l’obra de dos grans escriptors: Josep Maria de Sagarra a les seves “Memòries” on ens deixa l’imaginari del vestigi d’aquesta Santa Coloma rural i Josep Sol que exposa els canvis que anaven perfilant les novetats del poble vell. A l’obra de Sol encara que molt subtilment apareix la primera immigració aragonesa, murciana. El contacte amb la indústria local, els conflictes laborals, etc… Un altre fet “simbòlic”, encara que anecdòtic, és la crema de l’esglèsia de Sant Josep Oriol l’any 1936 l’última relíquia de la Santa Coloma primitiva.
Després de la guerra, Santa Coloma viurà el segon gran canvi, aquest cop ja en plena sintonia metropolitana, el creixement urbanístic de la ciutat de Barcelona a partir del desenvolupament econòmic dels anys 50 i 60 provacarà que les ciutats de l’entorn s’hagin d’urbanitzar ràpid i desordenadament, allò que s’ha vingut a denominar “porciolisme” o creixement urbà desaforat. Santa Coloma de Gramenet arriba a depassar els cent-mil habitants i es converteix en una de les ciutats més masificades de Catalunya. L’immigració que arriba a Santa Coloma ve d’arreu d’Espanya sobretot del sud: Andalusia. Aquest fenòmen migratori canviarà la fesonomia de Santa Coloma, s’edifica fins a límits insospitats fins al moment i no s’abastirà dels serveis necessaris per a la dignitat de les persones. Dit d’altra manera, Santa Coloma viurà dos conflictes que encara no s’havien resolt amb anterioritat: un d’identitari i un de social. La confluència antifranquista, es converteix en un catalitzador que convergeix en la revista Grama i hi ha un renaixement fruit de les inquietuds nouvingudes, politiques i socials. L’eco del 68 francès i el paper dels capellans obrers serà determinant per confluir en una imatge d’identitat comuna. En aquest context apareix el poeta Màrius Sampere, Jaume Sayrach, Enric Juliana, Xavier Valls, Eugeni Madueño… i els joves Joan Tudela, David Marín, Pere Ferreres, Rodolfo del Hoyo i Vicenç Llorca que publiquen a Grama els seus primers textos.
Entrats ja en la democràcia, i desapareguda la revista Grama, el teixit associatiu colomenc es va esmicolant a poc a poc, la política deixa el món de la teoria i aplica en el món pràctic part de l’ideari que anava surant a la revista Grama. La ciutat deixa de ser un suburbi “porciolista” i va adquirint entitat obrint places i afrontant el repte de millorar un urbanisme ferotge. L’aportació de l’arquitecte Xavier Valls serà determinant, i a partir dels 80 i 90 la dignificació dels espais públics: La recuperació de masies i cases fortes “referents” de la Santa Coloma tradicional, transformats en centres d’interès local: Torre Balldovina, Can Mariner, Mas Fonollar, Can Peixauet… L’aparició de nous espais: Parc Europa, Plaça de la Vila, i entrats en el segle XXI, Can Zam, Parc Fluvial del Besòs, Parc Forestal de la Serra Marina, Plaça del Fondo. L’aparició del metro amb la confluència de dues artèries vitals, els accesos a les Rondes de Barcelona, la B-20 etc…
Però Santa Coloma havia deixat de ser una població propera a Barcelona per convertir-se en un continuum metropolità. Quan s’acaba una població els seus límits naturals són: camps, muntanyes, rius. En el cas de Santa Coloma el seu límit és imprecís i tret del detall del color de les plaques dels carrers és impossible distinguir on s’acaba Santa Coloma i on comença Badalona, Sant Adrià, o la pròpia ciutat de Barcelona tot i l’evidència del riu Besòs. Aquesta característica física fa que visualmente siguem a efectes pràctics poc identificables, o prou singularitzats. La gran metròpoli per qualsevol forani té un efecte visual evidentíssim. Els mitjans de transport ens fa arribar al centre de Barcelona en 25 minuts i al centre de Badalona en 15 minuts aproximadament. No obstant, la visualització que en fan els mitjans de comunicació evidencien una manca de coneixement de la nostra realitat, no hi ha trets diferenciadors que ens distingeixin del conglomerat metropolità. I això que té a veure amb la cultura de Santa Coloma? Doncs molt per entendre la seva idiosincràcia.
Si afegim el fet, que la ciutat per raons històriques, no disposi d’un centre amb força i amb uns elements de poble tradicionals, pensem que el poble vell no s’acaba de reconèixer amb el seu centre neuràlgic, no ha tingut prou temps per cohesionar-se, per crear un nucli dinàmic i consistent, com a Badalona, Gràcia o Sant Andreu de Palomar. Sostinc doncs, que en l’actualitat Santa Coloma disposa de tres centres que convergeixen en tres places: La Plaça de la Vila, La Plaça del Rellotge i el Parc Europa. Allà conflueixen bona part de la realitat de la nostra ciutat avui dia.
Amb aquests elements de reflexió faig aquesta pregunta. Podem afirmar que s’expressa plenament la cultura colomenca? Coneixem les realitats que conviuen actualment a Santa Coloma amb prou fiabilitat? Hi ha un document que es va elaborar en el passat mandat el Pla d’Acció Cultural, PAC, els resultats són del 2006. Se’ns va convocar a diverses persones per participar en la seva avaluació de l’estat de la qüestió de la cultura a la ciutat de Santa Coloma, recordo, que entre les moltes vaguetats de l’informe, l’anàlisi definitiu indicava un cert desencisament, una demanda de dinamisme cultural, definir una imatge de marca, que haviem de fer un esforç per coneixe’ns millor. Actualment, els colomencs encara no saben qui són perquè bona part de la nostra societat no s’ha manifestat.
D’una banda, hi ha l’herència de la imatge que va vendre el “porciolisme” i que en el seu moment va evidenciar la revista Grama: la gent dorm a Santa Coloma, però desenvolupa el seu oci i es manifesta culturalment encara avui fora de la ciutat, potser perquè no troba espais on s’hi senti identificada. D’altra banda, els nouvinguts immigrants que venen de tot el món, s’organitzen en privat de cara a la pròpia comunitat, des del seu punt de vista, Santa Coloma és un lloc per romandre-hi, però no per desenvolupar la seva cultura d’origen de forma manifesta, en ocasions pel rebuig ofert per part de la població que els fa sentir al marge. Llavors que resta a Santa Coloma. Doncs les entitats que han sobreviscut, algunes de nova aparició i la gran majoria de caràcter tradicional, i que lideren les manifestacions culturals a l’entorn d’una recuperació o un afiançament de les manifestacions existents fins ara.
Sobre la cultura creativa diré que són figues d’un altre paner. Majoritariament és una cultura amb vocació metropolitana i cosmopolita, que no li fa mandra de desplaçar-se a Barcelona. En aquest ámbit de la cultura: arts plàstiques, música, literatura, teatre, dansa, cuina l’incipient cinema, etc… ens trobem amb que és un espai escaduserament cartografiat. És l’espai de la cultura que dóna idiosincràsia als llocs, però que la conforma una severa minoria, de creadors i de públic, això la fa poc atractiva, però és altament significativa per bastir un recorregut de visualització emocional del nostre territori. A banda que ens singularitza des de la imaginació i ens dóna aspectes diferenciadors de qualitat dins de l’amalgama territorial metropolitana.
El més important, en quant a la cultura creativa seria doncs cartografiar-la, saber d’on venim. A les biblioteques de Santa Coloma hi ha tot el fons local i fora bo treballar seriosament un històric de la cultura, no tan sols de Santa Coloma sinó de la comarca. La proposta seria fer un “Corpus de la cultura del Barcelonès Nord” aquesta tasca s’hauria d’elaborar a les biblioteques amb el suport d’un equip d’experts propossats per les administracions que composen els següents territoris: Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià.
D’altra banda conjuntament podriem treballar per buscar complicitats des de Santa Coloma per fer del llibre, tal com proposa Jaume Sayrach, que sigui el motiu diferenciador, la marca, però jo l’entenc no tan sols de la nostra ciutat, sinó del territori del nord de Barcelona incloent també Sant Andreu de Palomar. El territori Nord és encara un territori inexplorat, on encara està tot per fer i on les idees culturals poden prendre forma amb noves maneres d’enfocar pioneres aprofitant la nostra idiosincràsia metropolitana.
En un moment crisi econòmica important com el que estem patint cal unir esforços, i cal que estiguem atents a les noves realitats que tard o d’hora s’aniran obrint i manifestant a la societat. No és convenient forçar les coses. Els ritmes socials són naturals i amb naturalitat la gent s’ha d’anar trobant. La realitat cultural colomenca és complexa i encara inconclussa. Afirmo que encara no sabem qui som els colomencs i hem de fer passos per averiguar-ho.
Tenim eines que ens poden ajudar però hem d’estar atents. Les biblioteques i els centres cívics, i com no, l’escola, han de ser els observatoris més privilegiats de com evolucionem, on hem d’aplicar més esforços, on hem de ser més receptius. L’ideal és que tots els colomencs tinguin les mateixes oportunitats. I aquest, al meu parer, és el principal motiu cultural que ens ha de motivar.
