He seguit amb curiositat el desenvolupament del congrés socialista celebrat el cap de setmana a Sevilla. M’imaginava el que deuen ser aquest tipus de conclaus. Pactes, negociacions, pressions, promeses, llistes, noms i més noms. I em preguntava si tot aquest esforç, tota aquesta despesa de diners i d’energies, aquest no sortir d’allà fins que tot quedi lligat i ben lligat, aquest partit o altre ho faria per un motiu que no fos la seva pròpia supervivència? Algú s’imagina una gran trobada d’aquest partit o de qualsevol altre o de tots els partits amb la consigna : no sortirem d’aquí fins que tinguem un cert model de cap a on intentarem anar ? Això que dic és molt ingenu perquè sembla que hi ha poc marge d’acció, que els polítics cada vegada manen menys i que els models vénen molt donats, però certa capacitat d’acció sempre hi ha o almenys per configurar fulls de ruta.
Dic això des del convenciment que la política és una feina noble i òbviament imprescindible, i que tots en fem per acció, per omissió i per pensament, com abans es deia dels pecats. No estic gens d’acord amb el discurs fàcil i demagògic que carrega contra tots els polítics basant-se en els mals exemples de tots coneguts, com si el poble i els individus que els componem fóssim un estol d’àngels on ningú defrauda ni roba ni practica la llei del nepotisme (endoll) ni de l’embut. El que em sap greu és que qui entra en política, hi té uns certs dots i una certa ambició (humana i legítima) sembla que entri en una mena de funcionariat on espera que sempre hi trobarà plaça. Arriba un moment que la pròpia lluita per la vida, per ser-hi i perquè hi siguin els meus, fa l’efecte que els consumeix més forces que no pas fornir d’idees el conjunt.
L’assumpte és espinós. S’acusa els polítics de professionalitzar-se i que els partits són engranatges amb vida pròpia molt desvinculats de la realitat. Però la realitat és que una persona que ha dedicat els anys millors de la vida, biològica i professional, a la política, com pot trobar encaix en un món exterior del qual ha perdut el tren? Excepte professors en excedència (gran privilegi) i els exemples d’alguns advocats i economistes que han tornat a la vida “civil” amb èxit, el polític en exercici deu mirar amb terror el desert laboral exterior, i més ara.
La política, doncs, s’ha convertir en una feina, en la feina estable a què molts aspiren en un món tan inestable.
Recordo unes imatges que es repetien a “Guerra i pau”. Els grans balls als salons de l’aristocràcia on cadascú, com podia, es buscava la vida: un bon partit per a les filles, una feina en una casa important, una plaça a l’exèrcit per al fill de la viuda, una pensió per al noble arruïnat... Com els moviments dels bancs de peixos al mar, els uns en bancs compactes, d’altres per lliure, algun tauró...
