L’Àgora és la plaça pública de la nostra web: el lloc de trobada obert a tothom, on cadascú pot expressar les seves opinions i escoltar les dels altres; un lloc, per tant, per fomentar el diàleg, el pensament i l’entesa. Per entrar-hi només cal clicar el requadre que us convida a penjar directament el vostre escrit.
JAM POLIPOETICA "COSMOPOLIS amb ÀNGEL PLA"
TALLER MIQUEL ANGEL PARA
ORGANITZA: ACOLITE, COL.LECTIU PERPLEXITAT I LLIBRERIA CARRER MAJOR
- Comentari/Opinió
És possible que molts recordin aquella pel•lícula on s’explica l’estada en presó d’un fill i el seu pare, per error, per causa de la qüestió nord irlandesa, durant una pila d’anys. A la presó el pare fa de pare i va corregint i educant el seu fill, precisament dintre de la presó. Les paraules del pare no son buides, ja que pateix el mateix que el seu propi fill.
Tinc la sensació que de vegades pensem, erròniament, que els fills joves volen tenir els pares quan més lluny, millor. Tots veiem com quan la infància fa passos decidits per allunyar-se, s’obre una bretxa entre pares i fills. Els intens de converses per part dels pares són sovint respostes amb monosíl•labs inaudibles. Les agradables i esperades sortides familiars festives es veuen o aturades, o acompanyades d’una assistència forçosa i no poques vegades impertinent. Els mateixos que t’esperaven quan tornaves de viatge per donar-te un refrescant petó, ara potser ni es giren de la seva pantalla d’ordinador o mòbil que els te absorbits i paralitzats. Aquell infantó que era tot comunicació i expressivitat, ara sembla sovint la caixa negra d’un avió espia.
Desconcert, inquietud, preocupació. Els pares es veuen sovint fent de detectius privats per saber què fan i amb qui fan la seva descendència. Les xifres de NiNis, d’atur, de percentatges d’alcohol,drogues i pastilles del dia després en edats matineres, no ajuden gaire a la calma.
També sabem que els joves necessiten de la presència i protecció dels pares i família, molts és l’únic de sòlid que tenen.
Aquest Nadal a Santa Coloma hem representat una obra de teatre, la Vetlla de Santa Coloma, que en la seva tercera edició va agafant una mica de maduresa. Estem contents de la feina feta, sobretot perquè hem vist un creixement en els joves que la feien realitat. Però sobretot perquè hi ha hagut famílies que s’han implicat. Els joves tenien alguns adults davant d’ells que els aplanaven al camí, trobaven solucions, i que passant el fred que ells passaven de vegades, feien camí junts.
Un pare fent anar micròfons, un altre cercant teles, una mare amb els complements, altre portant la filla de lluny perquè no manqués als assajos, o esperant pacientment que terminessin per tornar junts a casa. Fins i tot no posant pegues per l’assistència a hores intempestives, i més a l’hivern. O fent directament d’actor. Altres en altres feines de la parròquia, o substituint les feines del fill per poder-lo alliberar pels assajos. Aguantant a casa els nervis de la camada per haver de fer un paper en públic, o una dansa davant tothom, un repte nou per molts. I també l’assistència, el fer-se present el dia de l’obra per reconèixer la feina del fill, del net o del nebot, fins i tot del veí.
La presència dels pares canvia, es transforma, però no ha de desaparèixer. Els joves, crítics per naturalesa, confronten ( i fiscalitzen!) les paraules amb les obres, els consells amb la implicació del conseller. Continuar sent sense agobiar, continuar acompanyant sense indicar sempre el camí, continuar educant sense explicitar-ho sempre.
Moltes gràcies als pares i mares dels joves de la Vetlla, gràcies a vosaltres la estat possible. Continueu confiant en les possibilitats dels vostres fills. I gràcies per confiar en nosaltres.
Cap al tard de la vigília de Nadal. Amb l’Aniceta anem a peu de Guissona a Sant Guim de la Plana. És un goig caminar per aquests camins de la Segarra, aquest dia i aquesta hora. Els ametllers, les oliveres i alguna alzina “tancats” en el seu hivern. Parets i marges que s’aguanten “amb prou feines”. Uns núvols rogencs cap allà baix a la Morana i el sol a punt de pondre’s; un sol d’aquells que es poden mirar “cara a cara” i que va canviant les tonalitats del cel i del paisatge. Els camps de blat comencen a verdejar amb decisió. Ens apropem al poblet del Pessebre.
La gent comença a “fer cua”; tots ben tapats, que som on som i ja ha començat l’hivern. Baixem pels carrerons que coneixem tan bé i ens plantem a cal Serra. Fa goig saludar companys i companyes que no havíem vist des de l’any passat; somriures de complicitat. I força jovent fent de figurants, quina sort i quin motiu d’esperança! La “mestressa” reparteix túniques i vels i peücs, una vestimenta simple, senzilla, però molt d’acord amb el primer Nadal.
Cadascú va cap al seu “ofici”. Es palpa un neguit col•lectiu quan se sent la música i aquelles, ja tan “nostres”, paraules :”Benvinguts...” quan de petit mirava des de baix el pessebre... les figures a les golfes dins d’una capsa vella... record de les persones que van viure a la nostra comarca... no tot s’ha perdut en el temps.” I en aquesta edició s’hi afegia: “Ha tornat la pau al poble... ara brilla un nou estel...”
Enguany torno a fer d’espardenyer. Immòbil, tranquil... prenc el gest més escaient i gaudeixo de debò del que represento, una petita part d’aquest ”immens, intens” Pessebre, que des de fa 29 anys es va repetint! Passes silencioses i comentaris de la gent que passa, que mira i admira tots els racons. Sento el fred als dits de les mans, però pot més l’encís i la fascinació del moment.
Quan s’acaba, noto la satisfacció en les cares dels amics... Era veritat que “... no tot s’ha perdut en el temps”. I ara toca aquella rutina tan agradable... el foc, les torrades; les de sempre, pa amb oli. I aquest any... quina alegria entrar de nou al “local”! Aquell escalf tan proper, tan acollidor, tan de casa!
A fora, el cel és fosc, negra nit. M’ha semblat contemplar molts més estels, i més brillants, amb més lluentor, més seductors. I, recordant el “Petit Príncep”, crec que he vist “un nou estel que brillava”, segur que era el del Xavier.
Tot plegat és com el ressò de la nova Pau, del nou Nadal, que ha arribat a Sant Guim de la Plana!
En Joan Guerrero m'ha enviat una escena d'ORDET, una de les pel·lícules que més m'han impressionat i agradat, i que sovint recordo i trec en les meves converses. És de Carl Dreyer, autor, d'entre altres meravelles, del film dedicat a Santa Joana d'Arc. A ORDET, que Guerrero comenta com el súmmum del 7'e Art en aconseguir convertir el miracle en imatge (creïble i impactant), a més de l'extraordinària bellesa de les imatges hi ha la presència del misteri, del més enllà de la raó, un món que vesllumen els qui tenen el cor net, com els infants i els pobres i humils de cor. La pel·lícula et despulla; supera els límits de la raó i t'aboca a les veriatts del cor. Us recomano que contempleu el fragment del film que ens envia l'amic Joan. M'agradarà saber què heu sentit. Molt cordialment, Jaume P.
Altres articles d'aquesta secció:
- / Paqui Arenas
- / Ángel Pla
- / Chema Corral
- / Sarkis Hakobyan
- / Agustina Rico
- / Jaume P. Sayrach
