S’exhibeixen, a Barcelona, dues exposicions de Miquel Barceló. La suma de les dues donen una visió retrospectiva i global de l’itinerari del pintor que, a més, presenta obres de ceràmica i uns quadres que, per la densitat de la matèria i el relleu, s’acosten a l’escultura. Miquel Barceló pot agradar més o menys. Però el que no es pot negar és que està dotat d’una força impressionant. Treballa les obres a fons, barrejant-s’hi, barallant-s’hi: com si ell en formés part, com el foc quan encèn el material de la foguera. I té una “virtut” que el fa força intel·ligible, que és que tot i el maresma visual de cada quadre, sempre hi domina una explicació figurativa. El llenguatge és molt modern. Però l’idioma pictòric de Barceló s’acosta a la nostra parla. Us convidem a anar-hi i a deixar-vos interpel·lar per una obra que és com un crit. No et deixa indiferent!
Sant Varila cau adormit, escoltant un ocellet / JPS
He trobat deliciosa la llegenda que al monestir es conta d’un antic abat. L’abat es deia Varila i va presidir la comunitat de Leyre a principis del segle X. Es diu que a ell li resultava incomprensible que al cel la felicitat consisteixi en contemplar Déu. Tants anys, sempre fent el mateix -pensava dom Varila- ha de ser forçosament avorrit. Un bon dia l’abat va eixir del convent, capficat en la meditació que no l’abandonava mai. Tot just iniciat el passeig, va sentir el cant d’un rossinyol i, extasiat, s’hi apropà.
El rossinyol va fer una revoladeta i posà en una branqueta un xic més enllà. L’abat s’hi apropà i l’ocellet va alçar el vol i va anar uns metres més lluny, sense deixar de cantar. L’abat va fer unes passes més, per acostar-s’hi. Però així que va ser a prop del rossinyol, aquest va allunyar-se d’ell un cop més. Així tres cops, quatre, cinc, molts més, fins que el monjo, seguint-lo muntanya amunt, arribà a un clar del bosc on de les roques i sota unes alzines rajava l’aigua d’una font. Allí el rossinyol es va aturar i va continuar cantant.
Dom Varila s’embadalí. Mai no havia sentit un cant tan melodiós, tan colorit i tan dolç. S’hi embadalí tant que, escoltant-lo, va caure endormiscat. Qan es va despertar va tornar al convent i s’estranyà en veure’l força canviat. Va trucar a la porta, el germà porter el va rebre amablement però no el va reconèixer. Dom Varila es va desconcertar, tot afirmant ser l’abat del monestir, però ni el porter, ni la resta de monjos el conegueren. El bibliotecari va regirar els arxius i va constatar que sí, que un tal dom Varila havia estat abat de Leyre... però 300 anys enrere!
La lliçó és molt ingènua i senzilla: si Varila pogué estar-se 300 anys pendent del cant d’un rossinyolet, ¿seria molt viure tota l’eternitat contemplant Déu?
