S’exhibeixen, a Barcelona, dues exposicions de Miquel Barceló. La suma de les dues donen una visió retrospectiva i global de l’itinerari del pintor que, a més, presenta obres de ceràmica i uns quadres que, per la densitat de la matèria i el relleu, s’acosten a l’escultura. Miquel Barceló pot agradar més o menys. Però el que no es pot negar és que està dotat d’una força impressionant. Treballa les obres a fons, barrejant-s’hi, barallant-s’hi: com si ell en formés part, com el foc quan encèn el material de la foguera. I té una “virtut” que el fa força intel·ligible, que és que tot i el maresma visual de cada quadre, sempre hi domina una explicació figurativa. El llenguatge és molt modern. Però l’idioma pictòric de Barceló s’acosta a la nostra parla. Us convidem a anar-hi i a deixar-vos interpel·lar per una obra que és com un crit. No et deixa indiferent!
Cartell de la Festa Major de 1977, la primera que vam organitzar els ciutadans / JPS
Ahir deia (al Dietari, vegeu la secció Prímula) que l’àgora grega és la imatge més suggestiva de la democràcia. Un espai físic, ben concret i delimitat, on es trobaven els ciutadans per dirimir les qüestions que afectaven la ciutat. El llibre explicava que perquè els grecs haguessin anat agafant consciència ciutadana, un dels elements de que es van valdre van ser les festes i els jocs olímpics.
Nosaltres, quan arriba la Festa Major, tenim l’oportunitat única i extraordinària de “veure” la ciutadania, abocada al carrer. Però si la celebració no té una ànima que identifiqui a la multitud, la festa es converteix en un macro-espectacle en lloc de ser la gran festa del poble. Anys enrere, quan la precarietat dels mitjans de comunicació aïllava els pobles i els pobles no s’havien “secularitzat”, la celebració del dia del patró o de la patrona de la parròquia era la culminació festiva d’un any de treball amb els seus diumenges. La festa major era la festa grossa de la “comunitat”, que ajuntava el vius i els morts, i el cel i la terra. Era la festa “total”.
Perquè festes com la nostra heretin l’antic esperit cohesiu, cal que la festa tingui ànima. Que la gent pugui mostrar amb orgull als familiars i amics de fora les coses maques que fa la seva ciutat, i que, fent-ho, disfrutin. Cal que la festa tingui caràcter i que els ciutadans se la facin seva. Sense el protagonisme ciutadà la nostra Festa Major cau en la rutina i més que la gran festa dels colomencs serà un macro-espectacle.
Fer de la Festa Major un tema de debat seria una manera de mirar-nos-la amb la consciència cívica amb què els grecs cuidaven les seves coses.
