L’Esglèsia no pot quedar al marge de la gent /entrevista a l'abat de Montserrat
Pare abat, quin sentit té avui la vida monàstica?
L'origen de la vida monàstica, l'opció que un fa per entrar en un monestir, és una opció per viure la vida cristiana i la persona de Jesús amb una dimensió de pregària i amb una dimensió de vida en comunitat. Això, que és el que va portar sant Benet a fer-se monjo, continua atraient gent avui en dia.
Però hi ha diferents vides monàstiques, i algunes de molt aïllades.
Hi ha monestirs i monestirs, això és veritat. N'hi ha que estan més separats de la societat, del que es viu fora del monestir. I monestirs que, com Montserrat, estan molt implicats en la societat. Jo acostumo a dir que aquí a Montserrat vivim entre el desert i ia plaça del mercat. Es a dir, entre buscar l'espai i un clima de solitud per a la vida contemplativa i de pregària i la plaça de mercat, que és allà on la gent viu, treballa i comparteix les seves preocupacions i els seus problemes. Montserrat ho és molt, això, tant per la gent que puja aquí i que nosaltres rebem com per la projecció que té Montserrat a través de les publicacions, del web, del museu, de l'escolania... el nostre és un monestir molt vinculat a la societat i en concret a la societat catalana, tot i que no únicament perquè nosaltres estem molt connectats internacionalment.
És un monestir que s'implica...
Som un monestir que viu el que es mou en el pensament actual i intenta confrontar-se amb aquest pensament i, és veritat, intenta fer veure certes incongruències que hi poden haver amb el pensament actual.
Aquesta implicació amb la societat deu comportar més dificultats.
Evidentment un monestir que no tingués tot això tindria una vida molt mes tranqui-la. Però qui ingressa a Montserrat ja sap en quin monestir va. Això comporta implicacions a nivell que s'ha d'estar més present en els mitjans de comunicació, que la gent et ve més a demanar una opinió. Comporta a nivell de comunitat una activitat molt gran, perquè aquí hi ha molts monjos molt actius en aquesta dimensió social. Tot plegat això fa que de vegades no tothom comprengui I'activitat de Montserrat, en el sentit que n'hi ha que pensen que com a monestir hauríem d'estar més en el desert que en la plaça del mercat. En canvi, tenim suports majoritaris en el sentit que se'ns agraeix que fem aquest servei, un servei que nosaltres, de fet, vivim com una coherència amb Ia vocació de monjo i d'altra banda com d'un servei a l’Església i a la societat.
Com veu la laïcitat creixent? Hi ha una crisi de la fe?
Jo faria una puntualització. Tinc la impressió que les persones no estan gaire secularitzades perquè la dimensió religiosa de la persona hi continua sent La persona té una sèrie d'interrogants quan es posa a pensar i busca. Té uns desitjos de plenitud i felicitat i busca satisfer-los. Es planteja com afrontar el sofriment inevitable de la vida... busca espais d'asserenar-se interiorment 0 la bellesa d'un passatge, de la musica 0 d'una obra literària. En el fons és una recerca religiosa en sentit ampli. Després, en tot cas, el cristianisme ofereix una resposta a aquests desitjos a partir de l'Evangeli de Jesús i hi ha gent que ho veu i hi ha gent que no. Hi ha una tendència creixent a fer-se una religió o una espiritualitat a mida: hi posen una mica de budisme, una mica de cristianisme...
Així doncs, el fet religiós no vaen retrocés.
Jo diria que més aviat va en augment. Aquesta és una de les grans paradoxes, que molta gent es pensava que l'ateisme seria l'evolució natural de la societat i ara resulta que la dimensió religiosa torna a prendre molta força en la societat.
Hi té a veure la crisi?
La crisi hi pot influir, però jo diria que aquest creixement del sentiment religiós es dóna abans de la crisi. Cal destacar que mai com ara hi ha tants científics que són creients.
Quan dataria aquest creixement del sentiment religiós?
Jo crec que el creixement del sentiment religiós de la societat comença amb força quan comencen a caure els mites de transformació del món, el marxisme, per exemple. Malgrat tot, sí que crec que la crisi econòmica porta molta gent a replantejar-se coses i afavoreix en molta gent el retorn de l'espiritualitat. En canvi, per un altre cantó, també és veritat que disminueix la gent que se sent vinculada a institucions religioses determinades i, en concret, a l'Església catòlica. Creix el desig religiós, però molta gent no sap trobar la resposta en les formes institucionalitzades de les regions.'
L’Església catòlica no acaba de connectar?
Sembla com si hi hagués dues ribes que no acaben de trobar el pont per connectar: d'una banda hi ha el desig de religiositat, d'altra banda l'Església catòlica i el cristianisme en general tenen una resposta a aquest desig. Si agaféssim la imatge de la fam o de la set, des de l'Evangeli hi ha l'aliment per satisfer la fam o la set, però no acabem de trobar la manera de fer-lo arribar als qui tenen gana.
En canvi tothom valora institucions com Càritas, que guanya prestigi en la seva lluita contra la pobresa.
Tota la dimensió social que fa l'Església, i Càritas és la més important i la més emblemàtica, és molt valorada, però fàcilment es pot considerar això desvinculat de la raó per la qual Càritas fa aquesta tasca, que és "una solidaritat fonamentada no només a nivell humanista, sinó en la consciència que tot ésser humà és fill o filla de Déu i que per tant té una dignitat sagrada, i que tota persona és digna de ser estimada, que seria el que Jesús anomena "manament nou". I és això el que mou Càritas i que la diferencia d'una ONG. A Càritas hi ha un plus que mou i que fa que la gent s'hi doni amb abnegació. Darrere de Càritas hi ha aquesta visió cristiana de la persona humana.
L'immobilisme de l'Església podria ser una de les barreres que fa que no acabi de connectar amb la societat.
Depèn de què s'entén per Església. A nivell més oficial es subratlla molt la tradició. Ara, si per Església entenem tota la gent que són batejats i tenen consciència de ser membres de l'Església... jo diria que l'immobilisme no hi és. Al llarg de la història això ha passat sempre: la part oficial de l'Església evoluciona, però sempre ho fa més lent del que la gent més de la base pot empènyer. D'altra banda, és veritat que la veu de l'Església parteix d'un llenguatge que costa més d'entendre a la gent d'avui. Cal buscar la manera de formar-se i anar ales fonts, a les motivacions profundes.
És un problema de comunicació?'
El llenguatge de l'Església és i ha de ser molt matisat i contrasta enormement amb el llenguatge mediàtic, de conceptes breus i sintètics d'avui dia. Fer formulacions sintètiques fa que se t'escapin conceptes importants. En tot cas, entenc que una assignatura pendent de l'Església és la comunicació. Cal trobar un altre llenguatge i uns altres mitjans.
L'Església catalana ha perdut pes específic?
Ara fa 25 anys els bisbes catalans van arribar a firmar un document titulat Les arrels cristianes de Catalunya. Jo crec que encara és vigent, tot i que s'haurien de modificar alguns aspectes, perquè la societat també ha canviat, però en les línies fonamentals -i això es veu en el debat públic d'aquests dies- jo crec que dóna unes pautes que al meu entendre són plenament vàlides. En aquests moments, 25 anys desaprès, no sé si es farà una relectura actualitzada d'aquest document. Jo aposto per fer-la perquè crec que l'Església a Catalunya no pot quedar al marge de la gent de Catalunya...
(extret de l'entrevista publicada a l'Avui, 10/VII/2010)
|
