dilluns, 6 / setembre / 2010

Llibertat, laïcisme, vel integral i d’altres / Pepi Sánchez


 

 Llibertat, laïcisme, vel integral i d’altres

Pepi SánchezRegidora i coordinadora local de Dones amb Iniciativa 
 
Tot entenent que la prohibició del burka i del nikab és un tema força complicat, vaig a explicar la meva modesta opinió. Tinc la sensació que hem disfressat de fals esquerranisme, modernitat i de políticament correcte en el pitjor sentit, un altre cop, el que havia de ser un posicionament seriós i reflexionat. Penso que ens hem d’oposar a l´ús de la burka i del nikab perquè van en contra dels drets humans i molt especialment en contra dels drets de les dones.
 
En una societat eminentment patriarcal com la nostra, d’arrel judeocristiana, les dones hem de fer constantment i quotidianament un veritable treball per visibilitzar-nos com a persones. Què podem dir, aleshores, d’unes societats com les islàmiques que per diferents raons estan fent passos enrere a una velocitat de vertigen? Podem entendre que les dones migrades que venen d’aquells països duguin burka o nikab. Però de veritat penseu que les dones que se’ls posen els escullen lliurement? Coneixeu la pressió que pateixen aquestes dones, pressió que comença amb els homes de la seva família i acaba amb l’imam de la seva comunitat que adoctrina els homes de la família sobre la perversió que comporta no dur-ho, perquè les dones que no el porten no són dones bones? Quan les nenes són obligades a dur-ho, podem parlar de llibertat? Trobeu que hem de defensar una mostra de religiositat que diferencia homes i dones de manera que els homes poden sortir lliurement al carrer i les dones no? Heu vist mai un home amb burka o nikab?
 
Potser les dones que són més joves que jo, ignoren la lluita que hem dut a aquest país per tal d’alliberar la societat de les ingerències de la religió catòlica a la societat civil. Hem lluitat sempre i continuem lluitant per lliurar la nostra societat de la pressió de l’església catòlica però amb altres religions anem amb un miraments que no entenc. En aquesta lluita les dones feministes no hem estat soles malgrat haver dut el pes més gran, ens hem sentit recolzades pels moviments d’esquerra i pels sectors progressistes de l’església catòlica.
 
Malgrat tot, no podem dir que haguem assolit plenament els nostres objectius. Encara l’Estat espanyol manté el Concordat amb la Santa Seu, un conveni econòmic que nodreix les arques de la jerarquia catòlica. Fa uns dies el Tribunal Constitucional, un altre cop, ha admès a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat interposats pel PP i el Govern Foral de Navarra contra la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs, aprovada al febrer i que havia d’entrar en vigor aquest passat dilluns. Sembla evident que no ens podem descuidar ni un moment. No podem fer ni un pas enrere. Les dones feministes sabem que mentre no es globalitzin els drets de les dones, no podrem viure en un món just i igualitari. Mentre una sola dona pateixi discriminació sexual, tota la resta de dones tenim els nostres drets en perill.
 
Aquestes dones migrades a l’anomenat Primer Món topen amb uns costums i unes lleis diferents. Costums i lleis que cal respectar. Entenc perfectament que només prohibint-ho no fem res però com a mínim donarem l’oportunitat “obligada” a aquestes dones a treure-se’l públicament i a saber que se sent estant en un espai públic sense aquestes robes. Us podeu arribar a imaginar com us sentiríeu vosaltres si l’haguéssiu de dur? I no em serveix l’argument que encara sortiran menys dones al carrer si ho prohibim. Aquestes dones tindran l’oportunitat de dir que ho fan perquè la Llei les obliga, que no són unes dones dolentes.
 
Evidentment, aquesta prohibició s’ha d’acompanyar de tot un seguit de mesures pedagògiques, educatives i de tota mena, encaminades a facilitar la vida en una societat més justa, més igualitària i més lliure.
 
 


Opinions de l'article
Escriu la teva opinió
* Nom:
* Email:
* Opinió:
* Codi:
  Canviar imatge

* Codi de prevenció d'enviaments automàtics.
(Escriu el codi de la imatge)
 

 

Más articles en aquesta secció:
05/09/2010 Fòrum-Grama, nou curs
06/07/2010 Porque sigo en el Ayuntamiento
01/06/2010 Bartomeu Muñoz, persona non grata
30/05/2010 L'Ajntament ha de paarlar / Jaume P. Sayrach
27/05/2010 Detalles del caso Pretoria
19/05/2010 Regeneració de la democràcia
16/05/2010 Descrèdit del POder Judicial
16/05/2010 Parc de la Bastida
28/04/2010 El patrimonio de los concejales en la web municipal / PERICO GARCÍA
07/04/2010 ¿Un espacio en vías de fracaso social? Parque del Motocros
24/03/2010 Corrupció a Santa Coloma
03/03/2010 Responsabilidades económicas del caso Pretoria / Perico García
28/01/2010 Manifest per la regeneració democràtica
18/01/2010 UNA CIUTAT COMPACTA I DENSA AMB VIDA URBANA PERÒ SENSE ESPAIS LLIURES

 

2010

setembre

 

5, diumenge

Festa Major

 

 

Cartell de la Festa Major de 1977, la primera que vam organitzar els ciutadans / JPS
 
Ahir deia (al Dietari, vegeu la secció Prímula) que l’àgora grega és la imatge més suggestiva de la democràcia. Un espai físic, ben concret i delimitat, on es trobaven els ciutadans per dirimir les qüestions que afectaven la ciutat. El llibre explicava que perquè els grecs haguessin anat agafant consciència ciutadana, un dels elements de que es van valdre van ser les festes i els jocs olímpics.
 
Nosaltres, quan arriba la Festa Major, tenim l’oportunitat única i extraordinària de “veure” la ciutadania, abocada al carrer. Però si la celebració no té una ànima que identifiqui a la multitud, la festa es converteix en un macro-espectacle en lloc de ser la gran festa del poble. Anys enrere, quan la precarietat dels mitjans de comunicació aïllava els pobles i els pobles no s’havien “secularitzat”, la celebració del dia del patró o de la patrona de la parròquia era la culminació festiva d’un any de treball amb els seus diumenges. La festa major era la festa grossa de la “comunitat”, que ajuntava el vius i els morts, i el cel i la terra. Era la festa “total”.
 
Perquè festes com la nostra heretin l’antic esperit cohesiu, cal que la festa tingui ànima. Que la gent pugui mostrar amb orgull als familiars i amics de fora les coses maques que fa la seva ciutat, i que, fent-ho, disfrutin. Cal que la festa tingui caràcter i que els ciutadans se la facin seva. Sense el protagonisme ciutadà la nostra Festa Major cau en la rutina i més que la gran festa dels colomencs serà un macro-espectacle.
 
Fer de la Festa Major un tema de debat seria una manera de mirar-nos-la amb la consciència cívica amb què els grecs cuidaven les seves coses.