Semblava que la primavera ja era aquí però la natura, especialment en aquest temps, és molt canviant i tan aviat fa sol com vénen les pluges. Una nevada, però, com la d’ara, sí que sembla fora de temps, si bé la dita popular ja ens advertia dels perillosos canvis d’aquest mes: “Març marçot / mata la vella vora el foc”. Diríem que la nevada que ens ha visitat és més pròpia de l’hivern, com apunta el Calendari de pagès a l’inici del mes de gener:
“Quan cau la neu a blocs
s’acumula en força llocs;
ocupa els arbres i els arbustos,
cobreix tots els camins
i els terrats i els jardins.
L’efecte és imponent
quan la blancor és omnipresent”.
Quan la sorpresa és més gran també la descoberta del misteri de la natura ens impressiona més. En les ciutats, acostumats a viure en un paisatge urbà, la naturalesa ens queda lluny. És quan cau un xàfec, o quan el vent bufa fort o quan, com ara, neva, que ens adonem que vivim embolcallats pel món natural.
Veure caure la neu estant al camp és un espectacle fantàstic. Avui, a Sant Jeroni, la neu queia intensament: però no amb la caiguda harmoniosa i elegant habitual sinó com enfurismada, llançada a fuetades per unes ratxes de vent tan fortes, que semblava que havien convertit les volves de neu en petits balins, o en puntes d’agulla, que se’t clavaven a la cara. Ha caigut més d’un arbre i arbres vetustos, com els pins del passeig del monestir, han perdut algun tronc gruixut deixant impresa la ferida que li ha causat la branc, a l’esqueixar-se.
A la ciutat l’espectacle és imponent. La neu té la virtut de capgirar el paisatge urbà. En muda els colors, pacifica els carrers, els cotxes no circulen, els vianants anem per la calçada, els nens i els seus pares fan ninots i els fotògrafs surten a captar unes imatges força rares i inèdites, d’una gran bellesa.
Sap greu per les conseqüències dolents i desagradables. Les caigudes. Les retencions... Aquí s’han suspès reunions acordades dies enrere. I per tot el país, gent que s’ha quedat a la meitat de la ruta que feien, amb molta gent que haurà de refugiar-se als pavellons poliesportius a passar la nit. En algun lloc, amb veritables problemes perquè s’han quedat sense corrent, sense menjar per tanta gent com els ha caigut a sobre, amb la neu.
Seria potser l’hora de recordar el cant de Joan Maragall als ametllers florits. Bandera d’esperança, desafiament del mal temps, anunci de la primavera que s’acosta. Encara que solen pagar-ho car, amb les glaçades que solen venir. Però l’anunci de les flors de l’ametller no falla mai. Com va dir Antonio Machado, acabarem repetint amb ell que “La primavera ha venido”, encara que “nadie sabe como ha sido”.
Però ja seria hora de convence’ns que sempre a la nit li segueix el dia i a la tempesta, la bonança. Passa en la natura, passa en la nostra vida i ¿per què no creure que passa en el món sencer?
|
