dilluns, 6 / setembre / 2010

Neu a Santa Coloma

Jaume P. Sayrach

 

Nens a la plaça de la Vila, jugant amb la neu / JPS

 

Semblava que la primavera ja era aquí però la natura, especialment en aquest temps, és molt canviant i tan aviat fa sol com vénen les pluges. Una nevada, però, com la d’ara, sí que sembla fora de temps, si bé la dita popular ja ens advertia dels perillosos canvis d’aquest mes: “Març marçot / mata la vella vora el foc”. Diríem que la nevada que ens ha visitat és més pròpia de l’hivern, com apunta el Calendari de pagès a l’inici del mes de gener:
 
“Quan cau la neu a blocs
s’acumula en força llocs;
ocupa els arbres i els arbustos,
cobreix tots els camins
i els terrats i els jardins.
L’efecte és imponent
quan la blancor és omnipresent”.
 
Quan la sorpresa és més gran també la descoberta del misteri de la natura ens impressiona més. En les ciutats, acostumats a viure en un paisatge urbà, la naturalesa ens queda lluny. És quan cau un xàfec, o quan el vent bufa fort o quan, com ara, neva, que ens adonem que vivim embolcallats pel món natural.
 
Veure caure la neu estant al camp és un espectacle fantàstic. Avui, a Sant Jeroni, la neu queia intensament: però no amb la caiguda harmoniosa i elegant habitual sinó com enfurismada, llançada a fuetades per unes ratxes de vent tan fortes, que semblava que havien convertit les volves de neu en petits balins, o en puntes d’agulla, que se’t clavaven a la cara. Ha caigut més d’un arbre i arbres vetustos, com els pins del passeig del monestir, han perdut algun tronc gruixut deixant impresa la ferida que li ha causat la branc, a l’esqueixar-se.
 
A la ciutat l’espectacle és imponent. La neu té la virtut de capgirar el paisatge urbà. En muda els colors, pacifica els carrers, els cotxes no circulen, els vianants anem per la calçada, els nens i els seus pares fan ninots i els fotògrafs surten a captar unes imatges força rares i inèdites, d’una gran bellesa.
 
Sap greu per les conseqüències dolents i desagradables. Les caigudes. Les retencions... Aquí s’han suspès reunions acordades dies enrere. I per tot el país, gent que s’ha quedat a la meitat de la ruta que feien, amb molta gent que haurà de refugiar-se als pavellons poliesportius a passar la nit. En algun lloc, amb veritables problemes perquè s’han quedat sense corrent, sense menjar per tanta gent com els ha caigut a sobre, amb la neu.
 
Seria potser l’hora de recordar el cant de Joan Maragall als ametllers florits. Bandera d’esperança, desafiament del mal temps, anunci de la primavera que s’acosta. Encara que solen pagar-ho car, amb les glaçades que solen venir. Però l’anunci de les flors de l’ametller no falla mai. Com va dir Antonio Machado, acabarem repetint amb ell que “La primavera ha venido”, encara que “nadie sabe como ha sido”.
 
Però ja seria hora de convence’ns que sempre a la nit li segueix el dia i a la tempesta, la bonança. Passa en la natura, passa en la nostra vida i ¿per què no creure que passa en el món sencer?
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


Opinions de l'article
Escriu la teva opinió
* Nom:
* Email:
* Opinió:
* Codi:
  Canviar imatge

* Codi de prevenció d'enviaments automàtics.
(Escriu el codi de la imatge)
 

 

Más articles en aquesta secció:
11/08/2010 Petiña de Aragón
07/08/2010 GR-20: Travessa nord de Còrsega
07/06/2010 Font del Regàs
24/05/2010 Sender Mediterrani, des d'Ametlla de Mar
22/05/2010 Festa del Rocío a Santa Coloma
18/05/2010 Montserrat pas a pas
12/04/2010 Primavera
01/04/2010 Abril, flors mil
25/03/2010 La vall alta del riu Foix
18/01/2010 Passeig pel marge dret del Besòs

 

2010

setembre

 

5, diumenge

Festa Major

 

 

Cartell de la Festa Major de 1977, la primera que vam organitzar els ciutadans / JPS
 
Ahir deia (al Dietari, vegeu la secció Prímula) que l’àgora grega és la imatge més suggestiva de la democràcia. Un espai físic, ben concret i delimitat, on es trobaven els ciutadans per dirimir les qüestions que afectaven la ciutat. El llibre explicava que perquè els grecs haguessin anat agafant consciència ciutadana, un dels elements de que es van valdre van ser les festes i els jocs olímpics.
 
Nosaltres, quan arriba la Festa Major, tenim l’oportunitat única i extraordinària de “veure” la ciutadania, abocada al carrer. Però si la celebració no té una ànima que identifiqui a la multitud, la festa es converteix en un macro-espectacle en lloc de ser la gran festa del poble. Anys enrere, quan la precarietat dels mitjans de comunicació aïllava els pobles i els pobles no s’havien “secularitzat”, la celebració del dia del patró o de la patrona de la parròquia era la culminació festiva d’un any de treball amb els seus diumenges. La festa major era la festa grossa de la “comunitat”, que ajuntava el vius i els morts, i el cel i la terra. Era la festa “total”.
 
Perquè festes com la nostra heretin l’antic esperit cohesiu, cal que la festa tingui ànima. Que la gent pugui mostrar amb orgull als familiars i amics de fora les coses maques que fa la seva ciutat, i que, fent-ho, disfrutin. Cal que la festa tingui caràcter i que els ciutadans se la facin seva. Sense el protagonisme ciutadà la nostra Festa Major cau en la rutina i més que la gran festa dels colomencs serà un macro-espectacle.
 
Fer de la Festa Major un tema de debat seria una manera de mirar-nos-la amb la consciència cívica amb què els grecs cuidaven les seves coses.